La Renaixença: Verdaguer, Guimerà i Oller. s.XIX

LA RENAIXENÇA: VERDAGUER, GUIMERÀ, OLLER. S XIX.

 

Jacint Verdaguer

 

Àngel Guimerà

Narcís Oller

 LA RENAIXENÇA. S XIX.

POESIA: JACINT VERDAGUER. TEATRE: ÀNGEL GUIMERÀ. NOVEL·LA: NARCÍS OLLER

Renaixença

Al segle XIX sorgeix a Catalunya, com a resultat de la influència romàntica, un moviment cultural que s’anomenarà Renaixença. Aquest moviment donarà un impuls a la producció de la literatura catalana culta. S’inicià el 1833 i es consolidà sobretot el 1859 a partir de la restauració dels Jocs Florals, uns certàmens literaris en què es premiaven les millors composicions i que van servir per a donar a conèixer els nous autors gràcies a l’extraordinari ressò popular que van tenir. Hi havia tres modalitats: Pàtria, Fe i Amor.

Romanticisme (final segle XVIII- principis XIX)

• Rebutja el racionalisme, propugna el subjectivisme de l’individu i valora els sentiments.
• Els romàntics són idealistes i menyspreen la realitat quotidiana, buscant evasió en la fantasia, en èpoques i espais exòtics.
• Valoren la natura, s’interessen per la història i el folklore, i reclamen la llibertat dels pobles afavorint l’aparició dels nacionalismes.

Realisme ( mitjan segle XIX)

•       La subjectivitat del Romanticisme dóna lloc a l’objectivitat del Realisme, que s’ocupa de la realitat que envolta l’artista.
•       Els realistes es proposen analitzar el món real des de tots els punts de vista i aprofundir en la psicologia dels personatges.

Naturalisme (final segle XIX)

•           Aquest moviment deriva del Realisme i va més enllà en l’anàlisi de la realitat.
•          L’escriptor naturalista intenta fer un estudi científic del comportament humà; considera que els éssers humans no són lliures, estan determinats per la raça, el medi en què es desenvolupen i el moment històric.
• -          La novel·la naturalista descriu els ambients més marginals de l’època.
  JACINT VERDAGUER. S XIX. POESIA.
  
  
  

  

  (imatge de google imatges)

  
  
  D’entre aquests autors s’ha de destacar la figura extraordinària de Jacint Verdaguer, el gran poeta de la Renaixença, considerat el creador de la llengua literària contemporània.
  
  
  VIDA
  Jacint Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, a la Plana de Vic, en el sí d'una família de pagesos pobres. Als deu anys ingressà al Seminari de Vic per a estudiar la carrera de capellà i als quinze anys ja escrivia poesia i recollia cançons populars. L'any 1865, quan només tenia vint anys, va obtenir dos premis als Jocs Florals de Barcelona. El 1870 fou ordenat sacerdot. Al cap de quatre anys entrà de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica i durant dos anys va fer nou vegades la travessia de l'oceà. Al 1877 fou premiat als Jocs Florals pel seu poema èpic "L'Atlàntida", fet que li proporcionà un gran prestigi.  Aquell mateix any entrà a treballar com a capellà a casa dels marquesos de Comillas, i això li deixà temps per a escriure. Arran d'un viatge a Terra Santa en què quedà profundament trasbalsat, inicià un canvi radical en la seva vida que el portà a la pràctica d'exorcismes. Aleshores el bisbe de Vic l'obligà a retirar-se al santuari de la Gleva, d'on s'escapà per anar a viure a casa d'una família amiga de Barcelona. Per tot això, les autoritats eclesiàstiques li retiraren les llicències de dir missa, fet que li va doldre molt. Verdaguer es defensà amb una sèrie d'articles apareguts a la premsa titulats "En defensa pròpia". Als últims anys de la seva vida es va reconciliar amb el bisbe de Vic. Morí de tuberculosi a Vallvidriera el 1902. A l'enterrament, va assistir-hi una gran multitud, que va voler retre el seu últim homenatge al gran poeta.
  
  

  
  

  
  

  OBRA

  
  

  
  

  

  (imatge de google imatges)

  
  
  Verdaguer va escriure poesia i prosa. La seva obra poètica es classifica en èpica i lírica. Va compondre dos poemes èpics, "L'Atlàntida"(1877), que tracta de l'enfonsament d'aquell continent i de la descoberta d'Amèrica, i "Canigó"(1886), que tracta dels orígens llegendaris de Catalunya.
  La Poesia lírica de Verdaguer agrupa la resta de la seva producció poètica i hi dominen els temes religiosos i historicopatriòtics. S'inspira en la poesia tradicional i es basa sovint en creences, mites, llegendes i tradicions populars. Alguns d'aquests poemes es van fer molt populars, com "L'emigrant" o "el Virolai", que van ser musicats i cantats per corals.
  Pel que fa a la seva obra en prosa, sol ser el resultat d'experiències personals. Destaquen les obres "Excursions i viatges" (1887) i "Dietari d'un pelegrí a
  

  ÀNGEL GUIMERÀ. TEATRE. S XIX
  

  

  (imatge de google imatges)

  
  

  Fins a la segona meitat del segle XIX no es consolida el teatre en català, gràcies a les obres de Frederic Soler i, sobretot, d’Àngel Guimerà. Si Verdaguer va ser el gran poeta català de la Renaixença, Guimerà en serà el gran dramaturg. Guimerà va portar el teatre català al màxim nivell de qualitat i, igual que Verdaguer, la seva obra va ser coneguda internacionalment. Traduïts a diferents llengües, els seus drames s’han representat a diversos països d’Europa i d’Amèrica i, fins i tot, de dues de les seves obres, Terra baixa i Maria Rosa, s’han fet versions cinematogràfiques americanes. Guimerà ha esdevingut un clàssic del teatre català.

  Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, de mare canària i pare català. La seva formació inicial a l’illa va ser completament en castellà. La llengua catalana l’aprendria a partir dels 8 anys, quan es va traslladar amb la seva família a Catalunya i es van instal·lar al Vendrell, la vila del seu pare. L’any 1870 se’n va anar a viure a Barcelona, on va entrar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Tot i que començà escrivint poesia, va ser com a dramaturg que aconseguí gran èxit i prestigi popular. Una sèrie de circumstàncies personals i familiars, com la de no ser originari de Catalunya, haver nascut de pares que encara no eren casats, així com un fracàs sentimental en la seva joventut, van influir en el seu caràcter i, sobretot, en la seva obra. A més de l’activitat literària, Guimerà fou conegut com a activista del catalanisme polític, fet que el convertí en una de les personalitats més notables del seu temps. El 1909 se li va fer un gran homenatge a la plaça de Catalunya, a Barcelona, i quan morí, el 1924, el seu enterrament constituí una gran manifestació de dol.

  
  

  Tot i que va començar tard a escriure teatre, als 34 anys, la seva dedicació va ser llarga i plena, com ho demostren els títols publicats.

  
  

  La primera etapa de la seva producció és plenament romàntica i escriu drames històrics en vers. La primera obra és Gal·la Placídia 1879, però la millor d’aquesta etapa és Mar i cel 1888. Aquesta obra, que se situa durant la primera meitat del segle XVII, narra la història d’amor impossible entre Blanca, una cristiana, i Saïd, un morisc.

  
  

  A partir de 1890 s’inicia una segona etapa, en què comença a escriure drames realistes en prosa, s’aproxima al llenguatge col·loquial, situa l’acció a la Catalunya contemporània i tracta problemes del moment. Tot i aquestes característiques que donen realisme a l’obra, Guimerà encara continua amb una visió del món i dels homes plenament romàntica. Aquesta és l’etapa de plenitud artística, amb obres com Maria Rosa 1894,Terra Baixa 1896, i la filla del mar 1900, en què el conflicte central gira entorn de la possessió amorosa.

  
  

  A partir de 1900 Guimerà procura renovar el seu teatre adaptant-lo als nous corrents estètics, però no arriba a aconseguir-ho del tot. D’aquesta etapa es pot destacar L’aranya 1906.

  
  

  NARCÍS OLLER. S XIX. REALISME I NATURALISME.
  

  

  (imatge de google imatges)

  
  

  Durant la Renaixença, la novel·la va ser el gènere literari que costà més de normalitzar, i les que s’escrivien a Catalunya durant el segle XIX eren en castellà. La primera novel·la en català no va aparèixer fins al 1862, L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull, una narració històrica que segueix les pautes de les novel·les romàntiques que s’escrivien a Europa. La consolidació del gènere no arribà fins a la dècada dels 80, gràcies a l’obra de l’escriptor Narcís Oller.

  
  

  Narcís Oller va néixer a Valls el 1846. Estudià la carrera de Dret a Barcelona i va compaginar la professió de procurador dels tribunals amb la vocació literària. Va començar escrivint novel·la romàntica en castellà, però gràcies a la influència dels escriptors de la Renaixença, va decidir escriure en català. Les seves obres segueixen els models literaris vigents a Europa de la segona meitat del segle XIX: el realisme i el naturalisme.  Se’l considera el creador de la novel·la catalana moderna. Va morir a Barcelona l’any 1930.

  
  

  La seva obra no és gaire extensa. Va escriure sis novel·les, diversos reculls de contes i unes Memòries literàries. En termes generals es pot dir que les seves novel·les són realistes, perquè intenten  reflectir d’una manera objectiva la realitat social de la seva època; però en algunes, sobretot en les primeres, encara hi ha elements romàntics. En d’altres, hi trobem elements naturalistes, ja que ens descriuen personatges amb alguna patologia, com a L’escanyapobres i, sobretot, a La bogeria, considerada la creació més naturalista de l’autor.
  

  

  (imatge de google imatges)

  
  

  
  

  Va iniciar la seva producció en català amb la novel·la La Papallona, publicada el 1882 i que va obtenir un gran èxit tant aquí com arreu d’Europa. El 1884 va sortir publicada L’escanyapobres, amb el subtítol Estudi d’una passió, on l’autor va voler fer el retrat d’uns personatges dominats per la passió de l’avarícia, que els portarà a una degradació moral.Vilaniu (1885) és una novel·la amb trets romàntics situada en un poble imaginari, però que recorda Valls, el lloc de naixement d’Oller. La febre d’Or (1890-1892)és la seva obra més extensa. Aparegué en tres volums i tracta també el problema de l’obsessió pels diners, de la riquesa obtinguda fàcilment mitjançant l’especulació borsària. L’autor va voler reflectir l’eufòria econòmica de Catalunya entre els anys 1871 i 1885, període conegut també amb el nom de “la febre d’or”. La bogeria (1898) descriu el procés d’embogiment del protagonista. La seva última novel·la és Pilar Prim (1906), obra que explica la història d’una dona vídua que lluita contra les convencions socials i la moral de l’època per aconseguir fer prevaler els seus sentiments.

  
  

  Com heu dit abans, les novel·les de Narcís Oller reflecteixen la transformació de la societat catalana de finals de segle XIX i començaments del XX, transformació causada per la revolució industrial i l’ascens de la burgesia. Oller se serveix d’uns procediments literaris que utilitzaven els escriptors realistes francesos: apareixen els mateixos personatges en novel·les diferents, es repeteixen temes com el de la borsa, el ferrocarril, el caciquisme... i tenen com a rerefons la transformació de la societat.