CONCEPTE DE LITERATURA I DE GÈNERES LITERARIS
1. QUÈ ÉS LA LITERATURA? EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE LITERATURA
La paraula "literatura" prové de la paraula llatina "litteratura", que entre altres significats, tenia el d'escriptura. Per tant, "litteratura" feia referència a la paraula escrita, és a dir, a tot allò que s'escrivia, sense distinció. Fins al segle XVIII, quan es parlava de "literatura", es feia referència a qualsevol tipus de llibre, inclosos els estudits científics, filosòfics, etc. Les obres que avui coneixem com a literatura es distingien amb la denominació de "bones lletres", "belles lletres" o "poesia".
A partir del segle XVII es comença a fer una distinció entre les obres científiques o erudites, d'alta cultura, i les obres que tenien una finalitat estètica o de distracció. Aquestes últimes van acabar rebent el nom de "literatura". Per tant, direm que "literatura" es el conjunt d'obres escrites amb una finalitat estètica, escrites amb un tipus de llenguatge que rep el nom de "llenguatge literari".
2. EL LLENGUATGE LITERARI
Normalment, el llenguatge té una finalitat pràctica: es fa servir per informar, comunicar idees, etc. Però una obra literària hem dit que té una finalitat estètica: no només interessa el que es comunica, sinó també la forma com es comunica, que ha de ser estètica, bella. Per això, en literatura utilitzem un tipus de llenguatge amb una finalitat estètica: és el llenguatge literari.
3. ETAPES EN LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA
La història de la literatura catalana es pot dividir en diferents etapes o períodes. En algunes d'aquestes etapes s'inclouen diversos moviments o corrents literaris (per exemple, l'etapa que anomenem edat moderna inclou diversos moviments, com el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme). Altres etapes s'identifiquen amb un sol moviment (per exemple, el Modernisme). Les etapes en la història de la literatura catalana són les següents:
Edat Mitjana (segles XIII, XIV, fins a finals del segle XV)
Edat Moderna (segles XVI, XVII, XVIII, fins al 1830)
Romanticisme i Renaixença (del 1830 al 1874)
Fi de Segle (del 1874 al 1893)
Modernisme (del 1893 al 1911)
Noucentisme (del 1906 al 1923)
Avantguardisme (del 1916 al 1934)
Literatura de Preguerra (del 1923 al 1939)
Literatura de Postguerra (del 1939 al 1968)
Literatura contemporània o actual (a partir del 1968)
4. QUÈ SÓN ELS GÈNERES LITERARIS?
Un gènere literari és cadascuna de les modalitats o classes en què podem dividir les obres literàries segons la seva estructura i el seu tema.
Ja des de l'època clàssica (literatura grega i romana), les obres literàries es van dividir en 3 gèneres: lírica, èpica i teatre. Al llarg dels segles s'han anat introduint innovacions literàries que han provocat l'aparició de gèneres nous.
5. CLASSES DE GÈNERES LITERARIS:
5.1. LA LÍRICA
En les obres que s'inclouen dins d'aquest gènere, l'autor o l'autora expressa els seus sentiments o les seves experiències més íntimes. Normalment, les obres líriques estan escrites en vers, per això moltes vegades quan parlem de poesia pensem immediatament en poesia lírica. Però en temps moderns ha sorgit el que s'anomenen "poemes en prosa", és a dir, els autors poden expressar la seva intimitat i crear obres líriques sense fer servir el vers.
En aquest gènere englobem totes les obres, en prosa i en vers, que expliquen una història, una sèrie de fets encadenats cronològicament, ja sigui per un narrador extern o intern.
Dins d'aquest gènere literari, tenim diferents subgèneres: d'aquests, l'èpica i l'epopeia s'escriuen en vers, mentre que la novel·la, la novel·la curta, el conte, la faula, el diari o la biografia s'escriuen en prosa.
5.2.1. L'epopeia i la poesia èpica
Són dos gèneres que es van conrear durant l'antiguitat grecollatina, l'edat mitjana i el Renaixement. Són relats en vers (poesia narrativa) que expliquen històries heroiques. Per exemple:
Ilíada i Odissea , del poeta grec Homer. En la Ilíada se'ns explica la guerra de Troia entre grecs i troians, les aventures i gestes dels herois dels dos bàndols, les accions que duen a terme els déus a favor d'uns o dels altres, etc. En l'Odissea se'ns expliquen les aventures que ha de passar l'heroi grec Ulisses, amb els seus companys d'armes, després d'haver participat a la guerra de Troia, per tornar a Ítaca, la seva pàtria.
La Chanson de Roland, poema èpic francès escrit a l'Edat Mitjana, en el qual se'ns expliquen les gestes heròiques de Roland, heroi francès, nebot de l'emperador Carlemany, en la seva lluita contra els àrabs.
Poema de Mío Cid, poema èpic castellà, escrit a finals del segle XII o principis del XIII, en el qual se'ns expliquen les aventures de l'heroi castellà Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat "el Cid", des que és desterrat de Castella pel rei Alfons VI, fins que recupera el seu honor conquerint València de mans dels àrabs i aconseguint el reconeixement i el perdó del rei.
5.2.2. La novel·la
Relat en prosa, d'extensió considerable, en la qual s'explica normalment una història de ficció amb una finalitat lúdica.
5.2.3. La novel·la curta
Relat en prosa d'un esdeveniment de ficció. És més curta que la novel·la i la història no és tan complexa.
5.2.4. El conte
Relat breu en prosa d'una història de ficció. La seva estructura és força senzilla, hi intervenen pocs personatges i aquests són poc complexos.
5.3. EL TEATRE:
Formen part del gènere literari teatral aquelles obres en què la història de ficció és representada per una sèrie d'actors i actrius que assumeixen de forma directa -sense la intervenció d'un narrador- els seus parlaments davant d'un públic.
Les formes més importants del teatre són:
5.3.2. La comèdia
Obra en què, a diferència de la tragèdia, la història té un to més lleuger i intrascendent i el final és feliç.
5.3.3. El drama o tragicomèdia
Obra que comparteix característiques de la tragèdia i de la comèdia. Va néixer a França durant el segle XVIII. La història se centra en la vida quotidiana, propera a l'espectador. Els personatges, en lloc d'estar dirigits per la força cega del destí, estan condicionats per les normes socials o pel seu caràcter. Una forma especial de drama és el melodrama, que presenta una història exageradament sentimental, amb personatges molt plans o esquemàtics (el bo, el dolent, la jove donzella, etc).
5.3.4. El teatre líric o musical
Són obres en què la música té un caràcter molt important. Hi destaquen:
- L ' òpera: tots els diàlegs dels actors són cantats.
5.4. L'ASSAIG:
Aquest gènere inclou obres en prosa de contingut didàctic (pretenen transmetre uns ensenyaments) i no de ficció. Tenen un objectiu pedagògic i investigador, a banda d'un objectiu estètic i de creació literària. L'assaig pot ser, segons el tema, filosòfic, religiós, científic, històric, polític, etc.
LA LÍRICA
Considerem que formen part del gènere líric aquelles obres que presenten la realitat des de la subjectivitat de l’autor, ja que reflecteixen les seves idees, sentiments, emocions o vivències personals. En els seus orígens, les composicions líriques eren creades per ser cantades davant d’un auditori culte, amb acompanyament d’un instrument musical (per exemple, la lírica trobadoresca).
Les composicions líriques reben el nom de poemes. Estan formades per versos, que a la vegada, formen les estrofes. Les estrofes es formen a partir d’un conjunt de versos combinats d’una manera determinada, normalment seguint un model establert. Normalment, els versos lírics rimen.
La lírica es pot dividir en lírica culta i lírica popular:
2.1. LÍRICA CULTA
Són composicions d’autor conegut. Es caracteritzen per estar escrites amb versos d’art major. Utilitza recursos expressius (metàfores, comparacions, etc) i un llenguatge culte i elaborat.
Els subgèneres més importants de la lírica culta són:
- HIMNE: expressa sentiments col·lectius (religiosos o patriòtics) d’un poble o comunitat, o exalta les virtuts d’una persona o institució. S’escriu també per celebrar un esdeveniment important, per exemple, la victòria en una guerra. El seu to és solemne. Aquesta és la forma líria més antiga que es coneix.
- ODA: acostuma a tractar temes de caràcter religiós, filosòfic o heroic. Té un to més personal i menys exaltat que l’himne. Combina versos d’art major i d’art menor.
- ELEGIA: es compon a causa de la mort d’algú, mort que ha estat molt sentida per ser la d’una persona (normalment un personatge públic) estimada i respectada per la comunitat. De vegades són poesies “de circumst{ncies”, és a dir, fetes per enc{rrec, sobretot si es tractava de la mort d’un rei, d’un noble, etc.
- CANÇÓ: es una composició per ser cantada amb acompanyament musical.. Bàsicament és de tema amorós.
- SÀTIRA: és una composició en què es critiquen o ridiculitzen els defectes, vicis i conductes d’un individu o de tota una comunitat. L’autor satiritza (exagera) aquests trets negatius per tal que el resultat sigui irònic i humorístic.
2.2. LÍRICA POPULAR
Són composicions de transmissió oral, d’autor desconegut. Tenen una mètrica zenzilla, amb versos d’art menor. Tracta temes de la vida quotidiana (l’enamorament, el matrimoni, l’adulteri, la feina al camp, les festes populars...). Són creacions del poble per al poble. Van ser recopilades per escrit al segle XIX, durant la Renaixença, per autors com Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló.
Els subgèneres més importants de la lírica popular són:
- GOIG: composicions que neixen a l’edat mitjana. Són de tema religiós, destinades a lloar la Verge i els sants. Es cantaven el dia del sant en qüestió, en aplecs o en sortir de missa. És el gènere de la lírica popular que més aviat es va posar per escrit.
- NADALA: composició destinada a ser cantada durant les festes de Nadal. El seu contingut, per tant,est{ relacionat amb el naixement de Jesús, l’adoració dels reis d’Orient, etc.
- CORRANDA: són cançons populars curtes, de contingut molt variat. El tema més tractat és l’amor, però també poden tractar de les feines agrícoles, i així es cantaven mentre la gent treballava al camp, poden ser de tema satíric i humorístic (quan parlen d’adulteri o matrimoni), etc.
TEXTOS NARRATIUS LITERARIS
No tots els textos narratius són literaris. La narrativa és el gènere literari que explica, generalment en prosa, encara que també hi ha gèneres literaris narratius en vers, i per mitjà d’un narrador, uns fets situats en un espai i en un temps i protagonitzats per uns personatges Per poder parlar de textos narratius literaris han d'acomplir una sèrie de condicions:
- creen un món de ficció, encara que pot incloure també elements reals.
- hi ha d'haver-hi almenys un narrador, que explica l'acció.
- hi han d'intervenir uns personatges, que realitzen l'acció.
- existeix una acció o conflicte.
- l'acció o conflicte té lloc en un temps i en un espai.
- la seva funció ha de ser referencial i/o estètica.
Dins d'aquest grup, els dos gèneres narratius més importants són la novel·la i el conte. Hi podem trobar, a més, altres gèneres: faula, rondalla, llegenda, mite, l'apòleg... Aquests gèneres presenten certes peculiaritats que els distingeixen d'altres textos narratius no literaris. Tenen un objectiu literari i estètic, és a dir, el lector espera gaudir d'una història interessant, i el llenguatge amb què s'expressen acostuma a tenir una finalitat estètica.
PRINCIPALS SUBGÈNERES NARRATIUS
La narrativa inclou totes aquelles obres que relaten un fet extern a l’autor. Es pot presentar en forma de vers (els gèneres èpics) o en prosa, amb una extensió força variable. En tots els casos trobem uns personatges que protagonitzen la història narrada, amb una estructura, un espai i un temps determinats.
- Narrativa en vers: Èpica: epopeia, cançó de gesta, poemes heroics, poemes religiosos i al·legòrics.
- Narrativa en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums, novel·la (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...).
Narració en vers: èpica
Narració en vers de fets gloriosos d’un heroi o un poble determinat. Les formes èpiques per excel·lència són:
- L’epopeia: fets heroics protagonitzats per reis i nobles, de gran trascendència per a un poble. Ex: L’Odissea, d’Homer, poeta grec del segle VII a.C.
- Les cançons de gesta: epopeies medievals d’orígens històrics, els protagonistes de les quals esdevenen mites populars. Ex: Chanson de Roland, Cantar de Mio Cid.
- Els poemes heroics: poemes èpics cultes creats per un autor a partir d’un fet històric d’abast patriòtic. Ex: Canigó (1886), de Jacint Verdaguer.
- Els poemes religiosos: poemes èpics de tema religiós, doctrinal o filosòfic.
Narració en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums i novel·la
- Conte: narració breu d’esdeveniments ficticis que té la intenció de moralitzar o entretenir. Podem classificar-los en contes populars o folklòrics, de tradició oral, i contes literaris, més moderns i d’estructura semblant a la novel·la.
- Llegenda: narració que parteix d’un fet històric real que ha estat reinterpretat, deformat i embellit per la imaginació popular amb elements inversemblants i meravellosos. Ex: El Comte Arnau.
- Rondalla: narració popular que combina elements fantàstics amb elements reals. Destinada als infants, té una finalitat moralitzadora. Fa servir un llenguatge senzill a causa del seu caràcter oral. Ex.En Pere sense por.
- Quadre de costums: narració que es caracteritza per la presentació d’uns ambients, uns costums o uns tipus (personatges amb característiques fixades per la tradició) que pertanyen a unes classes socials (rurals o urbanes) amenaçades de desaparèixer a causa de la industrialització. Ex: L’auca de la Pepa (1889), de J. Pons i Massaveu.
- Novel·la: narració de forma llargària. És el subgènere narratiu més complex, ja que combina narració, descripció i diàleg. Se subjecta a l’estructura de plantejament, nus i desenllaç. La novel·la s’ha classificat, normalment, a partir del tema (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...) o del tractament del discurs narratiu (realista, psicològica, costumista, lírica).
LA NOVEL·LA
És un relat literari en el qual s'explica una història, real o de ficció. En contraposició amb altres gèneres literaris narratius, com el conte i la narració curta, la novel·la es caracteritza per ser més extensa i complexa, la qual cosa permet al novel·lista aprofundir en la psicologia dels personatges, presentar arguments complexos, etc.
La novel·la es caracteritza també, des d'un punt de vista estilístic, pel que s'anomena polifonia textual, és a dir, per contenir una multiplicitat d'estils i registres que es van combinant.
ESTRUCTURA DE LA NOVEL·LA
Es caracteritza per estructurar els seus continguts en una seqüència formada per tres grans fases: plantejament, nus i desenllaç o resolució.
La narració acostuma a arrencar amb el plantejament d'un conflicte o d'un fet: tota la trama de la història es desenvolupa a partir d'aquesta complicació inicial (complir un desig, assolir un objectiu, descobrir un enigma, evitar una desgràcia... ). Aquesta situació inicial se situa en un marc temporal i espacial (espai i temps). A més, s'hi introdueixen uns personatges que la protagonitzen. A partir d'aquest moment, es desenvolupen tota una sèrie d'accions, normalment encadenades temporalment i lògicament, les quals configuren el nus de la narració. Aquestes accions tenen com a objectiu aconseguir el conflicte o el desig que es plantegen inicialment. La tercera fase de l'esquema narratiu, el desenllaç o resolució, conté la descripció de la situació final o desenllaç de la història, que pot ser positiu i es resol el conflicte o s'aconsegueix realitzar el desig, o negatiu, quan no s'assoleixen els objectius plantejats. Si s'aconsegueix tancar el conflicte narratiu, parlem de final tancat. Però si el conflicte o l'acció plantejats no es resol, queda en suspens o ha de ser el mateix lector que s'ha d'imaginar el final, parlarem de final obert. Alguns textos narratius contenen un últim element, de vegades explícit i sovint implícit, que ha motivat el relat. És la moral de la història.
ELEMENTS DE LA NOVEL·LA
a) Els fets narrats
En qualsevol novel·la s'expliquen uns fets, una història, uns esdeveniments que constitueixen l'acció que viuen els personatges. Els fets que narra una novel·la es poden classificar en:
- Fets principals: són els que concentren tota l'atenció del relat. Constitueixen el cos de la història.
- Fets secundaris: són els que acompanyen al fet o acció principal. Serveixen perquè s'entengui millor allò que se'ns explica, per entendre millor els personatges o com actuen. També donen continuïtat i coherència al relat.
- Indicis: són els esdeveniments de la història que tenen la funció de donar pistes del que succeirà més endavant.
b) El marc temporal
Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser present, passat o futur. Aquests temps no s'exclouen, és a dir, poden conviure dins d'una mateixa narració.
Cal distingir entre:
Temps narratiu o temps literari: també anomenat temps intern: és el temps en què es desenvolupa l'acció, el temps que triga a desenvolupar-se l'acció narrada. Aquest temps narratiu pot ser:
- temps lineal: els fets se succeeixen cronològicament, s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. És propi de la novel·la més tradicional.
- acronologia: hi ha un desordre cronològic en la successió dels fets narrats i és el lector que ha d'ordenar mentalment els fets que li expliquen.
- temps retrospectiu (retrospecció o flash-back): és una evocació del passat des del present narratiu, hi ha salts temporals.
Quan la trama o conflicte de la novel·la no té introducció, es diu que comença in media res i, per tant, l'ordre cronològic queda alterat.
Temps històric o extern: és l'època històrica en què es desenvolupa la novel·la. Per exemple, el segle XV, la Guerra Civil espanyola, la Roma imperial, etc.
c) El marc espacial
Correspon a l'espai físic, real o fictici, on es desenvolupen els fets i se situen els personatges.
d) Els personatges
Són els individus que intervenen en els fets narrats, sempre situats en un temps i en un espai determinats. Segons la importància que prenen dins de l'acció narrada, els personatges poden ser:
- principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat, la seva actuació té un pes decisiu en la resolució del conflicte plantejat. Són els millor caracteritzats, és a dir, aquells sobre els que coneixem més dades. En els personatges principals cal destacar el/els protagonista/es, que porta/en a terme l'acció de la novel·la. De vegades, el protagonista té un adversari, un personatge que se li oposa: l'antagonista.
- secundaris: intervenen poc o marginalment en el decurs de la novel·la. La seva intervenció no és definitiva per al desenvolupament de l'acció i estan menys caracteritzats, és a dir, el lector coneix menys dades sobre ells.
Segons la caracterització (com són presentats els personatges al lector), els personatges poden ser:
- rodons: són presentats amb uns trets més complexos, tenen característiques pròpies de qualsevol ésser humà, evolucionen al llarg de la novel·la, poden ser contradictoris i de comportament variable, com qualsevol persona.
- plans: només estan esbossats, són caracteritzats de manera esquemàtica i es mantenen invariables al llarg de la novel·la, la qual cosa pot fer-los poc creïbles.
Altres tipus de personatges són:
- personatge decoratiu, aquell que no participa de manera efectiva en la narració i que, si fos eliminat, aquest fet no variaria de cap manera la novel·la, ja que serveix només per crear un ambient determinat.
- personatge tipus, un personatge que no té característiques individuals, sinó que més aviat respon a unes característiques fixes establertes per la tradició literària.
- personatge col·lectiu: està format per un conjunt de persones que actuen col·lectivament, com si fossin un personatge autònom (un poble sencer, una comunitat, una classe social...).
- personatge natura: s'anomena així a la natura quan pren un protagonisme destacat en la història i pot condicionar les accions o l'estat d'ànim dels altres personatges.
- antiheroi: és un personatge mediocre, mancat de les virtuts i dels valors tradicionals. Sempre expressa la irracionalitat o la manca de sentit de la vida humana.
Els personatges també poden ser caracteritzats de dues maneres:
- caracterització directa: si el lector coneix com és el personatge perquè el narrador o un altre personatge aporta aquestes dades.
- caracterització indirecta: si el lector s'ha de fer una imatge mental del personatge i de la seva manera de ser a partir dels fets i accions del mateix personatge.
e) El narrador
Duu a terme la funció d'explicar la història que se'ns presenta en la novel·la. El punt de vista narratiu és la relació entre el narrador i la història.
- Punt de vista intern: el narrador es troba dins de la història, hi participa directament, és un dels personatges. Utilitza la primera persona verbal. En aquest cas podem parlar de:
<Narrador protagonista: és un personatge que protagonitza la història, intervé directament en l'acció, explica els seus pensaments i sentiments, però no pot explicar els dels altres.
<Narrador testimoni: s'expressa també en primera persona, però no és el protagonista de la narració i de vegades ni tan sols és un personatge principal. Pot ser un personatge secundari que només explica la història des del seu punt de vista.
- Punt de vista extern: el narrador no pren part en la història, l'explica des de fora, encara que pot estar més o menys implicat en la història, és a dir, pot conèixer més coses o menys sobre els fets que narra o sobre els personatges que els protagonitzen. Utilitza la tercera persona verbal. Segons el seu grau d'implicació en la narració, podem parlar de:
<Narrador en tercera persona o narrador objectiu: no participa en l'acció, es troba apartat dels fets que narra i adopta una postura d'observador impersonal i objectiu. No pot introduir opinions ni judicis sobre els personatges, s'ha de limitar a narrar allò que veu.
<Narrador omniscient: també s'expressa en tercera persona, però pren un punt de vista diferent al del narrador objectiu. És un narrador que ho coneix tot, coneix l'acció, el que es produeix en el present, s'ha produït en el passat i fins i tot, el que passarà en el futur. Coneix també perfectament els personatges, com pensen, què experimenten, etc. Coneix el final del relat i pot avançar fets al lector.
EL GÈNERE TEATRAL
1.1. CARACTERÍSTIQUES
El gènere teatral o dramàtic s'escriu en vers o en prosa. Representa una o més accions que poden ser simultànies en un o diversos llocs i en un temps que pot ser present, passat o futur.
No hi ha narrador, ja que s'escriu per ser representat per actors i actrius que realitzen les accions davant dels espectadors, simulant que succeeixen. A partir del diàleg que duen a terme actors i actrius i de les accions que fan quan són a escena, els espectadors saben allò que passa a l'escenari.
1.2.. ORIGEN
El teatre té el seu origen a la Grècia clàssica, on neix relacionat amb les celebracions religioses. Les primeres "companyies" representaven les seves accions en les places públiques de les ciutats. Constaven d'un actor i del cor. Més endavant es va introduir un segon actor i després, encara, un tercer. Els actors eren sempre homes, tot i que representessin papers femenins. Havien de saber cantar, recitar i declamar.
1.3. ESTRUCTURA DE LES OBRES TEATRALS
Les obres escrites per ser representades s'estructuren en actes, que a la vegada contenen escenes i quadres. Un acte és cada una de les divisions d'una obra dramàtica separada de les altres per un interval d'acció o temps. Tradicionalment, les obres teatrals han tingut tres actes i, actualment, la tendència és que en tinguin dos.
Els actes consten d'escenes i quadres. Una escena és un fragment d'obra en què hi apareixen els mateixos personatges. L'aparició o la sortida d'algun d'ells fa que aparegui una nova escena. Un quadre és la part d'un acte que té el mateix lloc o ambient. Cada quadre té el seu decorat que, quan canvia, fa que canviï el quadre.
1.4. ELEMENTS DEL TEXT TEATRAL O DRAMÀTIC
El text teatral inclou generalment indicacions adreçades al lector i al possible director que hipotèticament hauria de posar en escena el text. El conjunt d'aquestes indicacions o informacions s'anomena didascàlia i inclou:
-El nom dels personatges.
- Apunts sobre decoració i acció.
-Acotacions, que són notes explicatives sobre la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions:
a) Acotacions d'acció: indicacions sobre allò que fa el personatge (agafar un objecte, seure, entrar o sortir, mirar un altre personatge...)
b) Acotacions de caracterització: indicacions sobre les característiques d'un personatge (simpàtic, cruel, gras, prim....)
c) Acotacions de to: indiquen la manera d'expressar-se del personatge, com parla (rient, plorant, amb ràbia...)
1.5. ELS TRES GRANS GÈNERES TEATRALS
1.5.1. LA TRAGÈDIA
Tracta temes elevats, seriosos (el sentit de la vida, la inexorabilitat del destí, la condició de l'ésser humà, l'amor, la mort...). Els seus personatges sempre tenen un lloc rellevant en la societat o són, en el cas de la tragèdia grega, herois. Aquests personatges estan dominats per fortes passions i estan sotmesos a un destí tràgic i fatal del qual no poden escapar. El final sempre és tràgic (normalment, la mort dels protagonistes).
Està escrita en un llenguatge acurat i en un registre culte.
Segons Aristòtil, la finalitat de la tragèdia és provocar en l'espectador un alliberament dels sentiments, la compassió i l'horror davant de la desgràcia dels personatges. Aquest alliberament o reacció per part del públic s'anomena catarsi.
Els grans autors de tragèdies gregues van ser Eurípides, Sòfocles i Èsquil. Aquest gènere s'ha continuat conreant al llarg de la història: Willian Shakespeare (1564-1616), Racine (1639-1699), Goethe (1749-1832)...
1.5.2. LA COMÈDIA
També va néixer a Grècia. La seva acció imita la vida quotidiana. Per tant, els personatges són força identificables per part del públic: acostumen a ser éssers normals, que podríem trobar en qualsevol situació diària. Acostumen a pertànyer a les classes populars. Les comèdies tenen un final amable i feliç. La comèdia té un caràcter còmic i irònic, amb elements satírics. Per tant, la seva finalitat és lúdica, pretén que el públic es distregui i, sovint, provocar en aquest la rialla.
Autors importants de comèdies han estat el grec Aristófanes, els llatins Plaute i Terenci, així com William Shakespeare o Molière (1622-1673), considerat el més important comediògraf de la literatura universal.
1.5.3. EL DRAMA
No apareix com a gènere diferenciat de la tragèdia i de la comèdia fins a l'edat moderna. Es considera un gènere mixt entre aquests dos gèneres. Amb la comèdia té en comú el fet que els personatges pertanyen a la vida quotidiana i són més reals i identificables per al públic que no pas els herois tràgics. Amb la tragèdia comparteix el fet de presentar una situació de conflicte greu. En l'argument s'introdueixen elements
còmics i no necessàriament té un final desgraciat, tot i que la majoria dels drames el tenen.
Al segle XVIII apareix el melodrama, una mena de drama paròdic, on els personatges es redueixen a bons i dolents, s'exploten les situacions de contrast i s'acompanya amb música.
Un altre subgènere mixt és la tragicomèdia, que barreja el to sublim propi de la tragèdia amb el to grotesc i satíric de la comèdia.
1.6. ALTRES GÈNERES TEATRALS
a) L'entremès: està escrit en un llenguatge planer i sovint dialectal, destinat a un públic rural i menestral. Prolifera durant els segles XVI-XVII. Són obres curtes, escrites en vers o en prosa. Normalment es representaven en els descansos de les obres teatrals.
b) La farsa: composició teatral breu i molt esquemàtica, de caràcter còmic.
c) El sainet: tracta fets que reflecteixen personatges i costums de tipus popular. Té el seu origen en el segle XVIII. Són peces breus i humorístiques que es representaven al final de les obres teatrals.
1.7. EL TEATRE AMB MÚSICA
Hi ha obres de teatre en què els personatges canten, ja sigui tot el text teatral o només part d'aquest.
a) Òpera: representació dramàtica, acompanyada de música, en què tot el text és cantat.
b) Opereta: peça teatral dialogada, més lleugera que l'òpera, de to humorístic. Només una part del text teatral és cantat.
c) Sarsuela: gènere dramàtic musical d'origen espanyol. Se l'anomena també "génere chico", en contraposició a l'òpera, que seria el gènere dramàtic teatral "alt, elevat". Representa personatges i ambients populars i només una part del text és cantat.
LA LÍRICA
Considerem que formen part del gènere líric aquelles obres que presenten la realitat des de la subjectivitat de l’autor, ja que reflecteixen les seves idees, sentiments, emocions o vivències personals. En els seus orígens, les composicions líriques eren creades per ser cantades davant d’un auditori culte, amb acompanyament d’un instrument musical (per exemple, la lírica trobadoresca).
Les composicions líriques reben el nom de poemes. Estan formades per versos, que a la vegada, formen les estrofes. Les estrofes es formen a partir d’un conjunt de versos combinats d’una manera determinada, normalment seguint un model establert. Normalment, els versos lírics rimen.
La lírica es pot dividir en lírica culta i lírica popular:
2.1. LÍRICA CULTA
Són composicions d’autor conegut. Es caracteritzen per estar escrites amb versos d’art major. Utilitza recursos expressius (metàfores, comparacions, etc) i un llenguatge culte i elaborat.
Els subgèneres més importants de la lírica culta són:
- HIMNE: expressa sentiments col·lectius (religiosos o patriòtics) d’un poble o comunitat, o exalta les virtuts d’una persona o institució. S’escriu també per celebrar un esdeveniment important, per exemple, la victòria en una guerra. El seu to és solemne. Aquesta és la forma líria més antiga que es coneix.
- ODA: acostuma a tractar temes de caràcter religiós, filosòfic o heroic. Té un to més personal i menys exaltat que l’himne. Combina versos d’art major i d’art menor.
- ELEGIA: es compon a causa de la mort d’algú, mort que ha estat molt sentida per ser la d’una persona (normalment un personatge públic) estimada i respectada per la comunitat. De vegades són poesies “de circumst{ncies”, és a dir, fetes per enc{rrec, sobretot si es tractava de la mort d’un rei, d’un noble, etc.
- CANÇÓ: es una composició per ser cantada amb acompanyament musical.. Bàsicament és de tema amorós.
- SÀTIRA: és una composició en què es critiquen o ridiculitzen els defectes, vicis i conductes d’un individu o de tota una comunitat. L’autor satiritza (exagera) aquests trets negatius per tal que el resultat sigui irònic i humorístic.
2.2. LÍRICA POPULAR
Són composicions de transmissió oral, d’autor desconegut. Tenen una mètrica zenzilla, amb versos d’art menor. Tracta temes de la vida quotidiana (l’enamorament, el matrimoni, l’adulteri, la feina al camp, les festes populars...). Són creacions del poble per al poble. Van ser recopilades per escrit al segle XIX, durant la Renaixença, per autors com Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló.
Els subgèneres més importants de la lírica popular són:
- GOIG: composicions que neixen a l’edat mitjana. Són de tema religiós, destinades a lloar la Verge i els sants. Es cantaven el dia del sant en qüestió, en aplecs o en sortir de missa. És el gènere de la lírica popular que més aviat es va posar per escrit.
- NADALA: composició destinada a ser cantada durant les festes de Nadal. El seu contingut, per tant,est{ relacionat amb el naixement de Jesús, l’adoració dels reis d’Orient, etc.
- CORRANDA: són cançons populars curtes, de contingut molt variat. El tema més tractat és l’amor, però també poden tractar de les feines agrícoles, i així es cantaven mentre la gent treballava al camp, poden ser de tema satíric i humorístic (quan parlen d’adulteri o matrimoni), etc.
TEXTOS NARRATIUS LITERARIS
No tots els textos narratius són literaris. La narrativa és el gènere literari que explica, generalment en prosa, encara que també hi ha gèneres literaris narratius en vers, i per mitjà d’un narrador, uns fets situats en un espai i en un temps i protagonitzats per uns personatges Per poder parlar de textos narratius literaris han d'acomplir una sèrie de condicions:
- creen un món de ficció, encara que pot incloure també elements reals.
- hi ha d'haver-hi almenys un narrador, que explica l'acció.
- hi han d'intervenir uns personatges, que realitzen l'acció.
- existeix una acció o conflicte.
- l'acció o conflicte té lloc en un temps i en un espai.
- la seva funció ha de ser referencial i/o estètica.
Dins d'aquest grup, els dos gèneres narratius més importants són la novel·la i el conte. Hi podem trobar, a més, altres gèneres: faula, rondalla, llegenda, mite, l'apòleg... Aquests gèneres presenten certes peculiaritats que els distingeixen d'altres textos narratius no literaris. Tenen un objectiu literari i estètic, és a dir, el lector espera gaudir d'una història interessant, i el llenguatge amb què s'expressen acostuma a tenir una finalitat estètica.
PRINCIPALS SUBGÈNERES NARRATIUS
La narrativa inclou totes aquelles obres que relaten un fet extern a l’autor. Es pot presentar en forma de vers (els gèneres èpics) o en prosa, amb una extensió força variable. En tots els casos trobem uns personatges que protagonitzen la història narrada, amb una estructura, un espai i un temps determinats.
- Narrativa en vers: Èpica: epopeia, cançó de gesta, poemes heroics, poemes religiosos i al·legòrics.
- Narrativa en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums, novel·la (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...).
Narració en vers: èpica
Narració en vers de fets gloriosos d’un heroi o un poble determinat. Les formes èpiques per excel·lència són:
- L’epopeia: fets heroics protagonitzats per reis i nobles, de gran trascendència per a un poble. Ex: L’Odissea, d’Homer, poeta grec del segle VII a.C.
- Les cançons de gesta: epopeies medievals d’orígens històrics, els protagonistes de les quals esdevenen mites populars. Ex: Chanson de Roland, Cantar de Mio Cid.
- Els poemes heroics: poemes èpics cultes creats per un autor a partir d’un fet històric d’abast patriòtic. Ex: Canigó (1886), de Jacint Verdaguer.
- Els poemes religiosos: poemes èpics de tema religiós, doctrinal o filosòfic.
Narració en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums i novel·la
- Conte: narració breu d’esdeveniments ficticis que té la intenció de moralitzar o entretenir. Podem classificar-los en contes populars o folklòrics, de tradició oral, i contes literaris, més moderns i d’estructura semblant a la novel·la.
- Llegenda: narració que parteix d’un fet històric real que ha estat reinterpretat, deformat i embellit per la imaginació popular amb elements inversemblants i meravellosos. Ex: El Comte Arnau.
- Rondalla: narració popular que combina elements fantàstics amb elements reals. Destinada als infants, té una finalitat moralitzadora. Fa servir un llenguatge senzill a causa del seu caràcter oral. Ex.En Pere sense por.
- Quadre de costums: narració que es caracteritza per la presentació d’uns ambients, uns costums o uns tipus (personatges amb característiques fixades per la tradició) que pertanyen a unes classes socials (rurals o urbanes) amenaçades de desaparèixer a causa de la industrialització. Ex: L’auca de la Pepa (1889), de J. Pons i Massaveu.
- Novel·la: narració de forma llargària. És el subgènere narratiu més complex, ja que combina narració, descripció i diàleg. Se subjecta a l’estructura de plantejament, nus i desenllaç. La novel·la s’ha classificat, normalment, a partir del tema (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...) o del tractament del discurs narratiu (realista, psicològica, costumista, lírica).
LA NOVEL·LA
És un relat literari en el qual s'explica una història, real o de ficció. En contraposició amb altres gèneres literaris narratius, com el conte i la narració curta, la novel·la es caracteritza per ser més extensa i complexa, la qual cosa permet al novel·lista aprofundir en la psicologia dels personatges, presentar arguments complexos, etc.
La novel·la es caracteritza també, des d'un punt de vista estilístic, pel que s'anomena polifonia textual, és a dir, per contenir una multiplicitat d'estils i registres que es van combinant.
ESTRUCTURA DE LA NOVEL·LA
Es caracteritza per estructurar els seus continguts en una seqüència formada per tres grans fases: plantejament, nus i desenllaç o resolució.
La narració acostuma a arrencar amb el plantejament d'un conflicte o d'un fet: tota la trama de la història es desenvolupa a partir d'aquesta complicació inicial (complir un desig, assolir un objectiu, descobrir un enigma, evitar una desgràcia... ). Aquesta situació inicial se situa en un marc temporal i espacial (espai i temps). A més, s'hi introdueixen uns personatges que la protagonitzen. A partir d'aquest moment, es desenvolupen tota una sèrie d'accions, normalment encadenades temporalment i lògicament, les quals configuren el nus de la narració. Aquestes accions tenen com a objectiu aconseguir el conflicte o el desig que es plantegen inicialment. La tercera fase de l'esquema narratiu, el desenllaç o resolució, conté la descripció de la situació final o desenllaç de la història, que pot ser positiu i es resol el conflicte o s'aconsegueix realitzar el desig, o negatiu, quan no s'assoleixen els objectius plantejats. Si s'aconsegueix tancar el conflicte narratiu, parlem de final tancat. Però si el conflicte o l'acció plantejats no es resol, queda en suspens o ha de ser el mateix lector que s'ha d'imaginar el final, parlarem de final obert. Alguns textos narratius contenen un últim element, de vegades explícit i sovint implícit, que ha motivat el relat. És la moral de la història.
ELEMENTS DE LA NOVEL·LA
a) Els fets narrats
En qualsevol novel·la s'expliquen uns fets, una història, uns esdeveniments que constitueixen l'acció que viuen els personatges. Els fets que narra una novel·la es poden classificar en:
- Fets principals: són els que concentren tota l'atenció del relat. Constitueixen el cos de la història.
- Fets secundaris: són els que acompanyen al fet o acció principal. Serveixen perquè s'entengui millor allò que se'ns explica, per entendre millor els personatges o com actuen. També donen continuïtat i coherència al relat.
- Indicis: són els esdeveniments de la història que tenen la funció de donar pistes del que succeirà més endavant.
b) El marc temporal
Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser present, passat o futur. Aquests temps no s'exclouen, és a dir, poden conviure dins d'una mateixa narració.
Cal distingir entre:
Temps narratiu o temps literari: també anomenat temps intern: és el temps en què es desenvolupa l'acció, el temps que triga a desenvolupar-se l'acció narrada. Aquest temps narratiu pot ser:
- temps lineal: els fets se succeeixen cronològicament, s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. És propi de la novel·la més tradicional.
- acronologia: hi ha un desordre cronològic en la successió dels fets narrats i és el lector que ha d'ordenar mentalment els fets que li expliquen.
- temps retrospectiu (retrospecció o flash-back): és una evocació del passat des del present narratiu, hi ha salts temporals.
Quan la trama o conflicte de la novel·la no té introducció, es diu que comença in media res i, per tant, l'ordre cronològic queda alterat.
Temps històric o extern: és l'època històrica en què es desenvolupa la novel·la. Per exemple, el segle XV, la Guerra Civil espanyola, la Roma imperial, etc.
c) El marc espacial
Correspon a l'espai físic, real o fictici, on es desenvolupen els fets i se situen els personatges.
d) Els personatges
Són els individus que intervenen en els fets narrats, sempre situats en un temps i en un espai determinats. Segons la importància que prenen dins de l'acció narrada, els personatges poden ser:
- principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat, la seva actuació té un pes decisiu en la resolució del conflicte plantejat. Són els millor caracteritzats, és a dir, aquells sobre els que coneixem més dades. En els personatges principals cal destacar el/els protagonista/es, que porta/en a terme l'acció de la novel·la. De vegades, el protagonista té un adversari, un personatge que se li oposa: l'antagonista.
- secundaris: intervenen poc o marginalment en el decurs de la novel·la. La seva intervenció no és definitiva per al desenvolupament de l'acció i estan menys caracteritzats, és a dir, el lector coneix menys dades sobre ells.
Segons la caracterització (com són presentats els personatges al lector), els personatges poden ser:
- rodons: són presentats amb uns trets més complexos, tenen característiques pròpies de qualsevol ésser humà, evolucionen al llarg de la novel·la, poden ser contradictoris i de comportament variable, com qualsevol persona.
- plans: només estan esbossats, són caracteritzats de manera esquemàtica i es mantenen invariables al llarg de la novel·la, la qual cosa pot fer-los poc creïbles.
Altres tipus de personatges són:
- personatge decoratiu, aquell que no participa de manera efectiva en la narració i que, si fos eliminat, aquest fet no variaria de cap manera la novel·la, ja que serveix només per crear un ambient determinat.
- personatge tipus, un personatge que no té característiques individuals, sinó que més aviat respon a unes característiques fixes establertes per la tradició literària.
- personatge col·lectiu: està format per un conjunt de persones que actuen col·lectivament, com si fossin un personatge autònom (un poble sencer, una comunitat, una classe social...).
- personatge natura: s'anomena així a la natura quan pren un protagonisme destacat en la història i pot condicionar les accions o l'estat d'ànim dels altres personatges.
- antiheroi: és un personatge mediocre, mancat de les virtuts i dels valors tradicionals. Sempre expressa la irracionalitat o la manca de sentit de la vida humana.
Els personatges també poden ser caracteritzats de dues maneres:
- caracterització directa: si el lector coneix com és el personatge perquè el narrador o un altre personatge aporta aquestes dades.
- caracterització indirecta: si el lector s'ha de fer una imatge mental del personatge i de la seva manera de ser a partir dels fets i accions del mateix personatge.
e) El narrador
Duu a terme la funció d'explicar la història que se'ns presenta en la novel·la. El punt de vista narratiu és la relació entre el narrador i la història.
- Punt de vista intern: el narrador es troba dins de la història, hi participa directament, és un dels personatges. Utilitza la primera persona verbal. En aquest cas podem parlar de:
<Narrador protagonista: és un personatge que protagonitza la història, intervé directament en l'acció, explica els seus pensaments i sentiments, però no pot explicar els dels altres.
<Narrador testimoni: s'expressa també en primera persona, però no és el protagonista de la narració i de vegades ni tan sols és un personatge principal. Pot ser un personatge secundari que només explica la història des del seu punt de vista.
- Punt de vista extern: el narrador no pren part en la història, l'explica des de fora, encara que pot estar més o menys implicat en la història, és a dir, pot conèixer més coses o menys sobre els fets que narra o sobre els personatges que els protagonitzen. Utilitza la tercera persona verbal. Segons el seu grau d'implicació en la narració, podem parlar de:
<Narrador en tercera persona o narrador objectiu: no participa en l'acció, es troba apartat dels fets que narra i adopta una postura d'observador impersonal i objectiu. No pot introduir opinions ni judicis sobre els personatges, s'ha de limitar a narrar allò que veu.
<Narrador omniscient: també s'expressa en tercera persona, però pren un punt de vista diferent al del narrador objectiu. És un narrador que ho coneix tot, coneix l'acció, el que es produeix en el present, s'ha produït en el passat i fins i tot, el que passarà en el futur. Coneix també perfectament els personatges, com pensen, què experimenten, etc. Coneix el final del relat i pot avançar fets al lector.
EL GÈNERE TEATRAL
1.1. CARACTERÍSTIQUES
El gènere teatral o dramàtic s'escriu en vers o en prosa. Representa una o més accions que poden ser simultànies en un o diversos llocs i en un temps que pot ser present, passat o futur.
No hi ha narrador, ja que s'escriu per ser representat per actors i actrius que realitzen les accions davant dels espectadors, simulant que succeeixen. A partir del diàleg que duen a terme actors i actrius i de les accions que fan quan són a escena, els espectadors saben allò que passa a l'escenari.
1.2.. ORIGEN
El teatre té el seu origen a la Grècia clàssica, on neix relacionat amb les celebracions religioses. Les primeres "companyies" representaven les seves accions en les places públiques de les ciutats. Constaven d'un actor i del cor. Més endavant es va introduir un segon actor i després, encara, un tercer. Els actors eren sempre homes, tot i que representessin papers femenins. Havien de saber cantar, recitar i declamar.
1.3. ESTRUCTURA DE LES OBRES TEATRALS
Les obres escrites per ser representades s'estructuren en actes, que a la vegada contenen escenes i quadres. Un acte és cada una de les divisions d'una obra dramàtica separada de les altres per un interval d'acció o temps. Tradicionalment, les obres teatrals han tingut tres actes i, actualment, la tendència és que en tinguin dos.
Els actes consten d'escenes i quadres. Una escena és un fragment d'obra en què hi apareixen els mateixos personatges. L'aparició o la sortida d'algun d'ells fa que aparegui una nova escena. Un quadre és la part d'un acte que té el mateix lloc o ambient. Cada quadre té el seu decorat que, quan canvia, fa que canviï el quadre.
1.4. ELEMENTS DEL TEXT TEATRAL O DRAMÀTIC
El text teatral inclou generalment indicacions adreçades al lector i al possible director que hipotèticament hauria de posar en escena el text. El conjunt d'aquestes indicacions o informacions s'anomena didascàlia i inclou:
-El nom dels personatges.
- Apunts sobre decoració i acció.
-Acotacions, que són notes explicatives sobre la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions:
a) Acotacions d'acció: indicacions sobre allò que fa el personatge (agafar un objecte, seure, entrar o sortir, mirar un altre personatge...)
b) Acotacions de caracterització: indicacions sobre les característiques d'un personatge (simpàtic, cruel, gras, prim....)
c) Acotacions de to: indiquen la manera d'expressar-se del personatge, com parla (rient, plorant, amb ràbia...)
1.5. ELS TRES GRANS GÈNERES TEATRALS
1.5.1. LA TRAGÈDIA
Tracta temes elevats, seriosos (el sentit de la vida, la inexorabilitat del destí, la condició de l'ésser humà, l'amor, la mort...). Els seus personatges sempre tenen un lloc rellevant en la societat o són, en el cas de la tragèdia grega, herois. Aquests personatges estan dominats per fortes passions i estan sotmesos a un destí tràgic i fatal del qual no poden escapar. El final sempre és tràgic (normalment, la mort dels protagonistes).
Està escrita en un llenguatge acurat i en un registre culte.
Segons Aristòtil, la finalitat de la tragèdia és provocar en l'espectador un alliberament dels sentiments, la compassió i l'horror davant de la desgràcia dels personatges. Aquest alliberament o reacció per part del públic s'anomena catarsi.
Els grans autors de tragèdies gregues van ser Eurípides, Sòfocles i Èsquil. Aquest gènere s'ha continuat conreant al llarg de la història: Willian Shakespeare (1564-1616), Racine (1639-1699), Goethe (1749-1832)...
1.5.2. LA COMÈDIA
També va néixer a Grècia. La seva acció imita la vida quotidiana. Per tant, els personatges són força identificables per part del públic: acostumen a ser éssers normals, que podríem trobar en qualsevol situació diària. Acostumen a pertànyer a les classes populars. Les comèdies tenen un final amable i feliç. La comèdia té un caràcter còmic i irònic, amb elements satírics. Per tant, la seva finalitat és lúdica, pretén que el públic es distregui i, sovint, provocar en aquest la rialla.
Autors importants de comèdies han estat el grec Aristófanes, els llatins Plaute i Terenci, així com William Shakespeare o Molière (1622-1673), considerat el més important comediògraf de la literatura universal.
1.5.3. EL DRAMA
No apareix com a gènere diferenciat de la tragèdia i de la comèdia fins a l'edat moderna. Es considera un gènere mixt entre aquests dos gèneres. Amb la comèdia té en comú el fet que els personatges pertanyen a la vida quotidiana i són més reals i identificables per al públic que no pas els herois tràgics. Amb la tragèdia comparteix el fet de presentar una situació de conflicte greu. En l'argument s'introdueixen elements
còmics i no necessàriament té un final desgraciat, tot i que la majoria dels drames el tenen.
Al segle XVIII apareix el melodrama, una mena de drama paròdic, on els personatges es redueixen a bons i dolents, s'exploten les situacions de contrast i s'acompanya amb música.
Un altre subgènere mixt és la tragicomèdia, que barreja el to sublim propi de la tragèdia amb el to grotesc i satíric de la comèdia.
1.6. ALTRES GÈNERES TEATRALS
a) L'entremès: està escrit en un llenguatge planer i sovint dialectal, destinat a un públic rural i menestral. Prolifera durant els segles XVI-XVII. Són obres curtes, escrites en vers o en prosa. Normalment es representaven en els descansos de les obres teatrals.
b) La farsa: composició teatral breu i molt esquemàtica, de caràcter còmic.
c) El sainet: tracta fets que reflecteixen personatges i costums de tipus popular. Té el seu origen en el segle XVIII. Són peces breus i humorístiques que es representaven al final de les obres teatrals.
1.7. EL TEATRE AMB MÚSICA
Hi ha obres de teatre en què els personatges canten, ja sigui tot el text teatral o només part d'aquest.
a) Òpera: representació dramàtica, acompanyada de música, en què tot el text és cantat.
b) Opereta: peça teatral dialogada, més lleugera que l'òpera, de to humorístic. Només una part del text teatral és cantat.
c) Sarsuela: gènere dramàtic musical d'origen espanyol. Se l'anomena també "génere chico", en contraposició a l'òpera, que seria el gènere dramàtic teatral "alt, elevat". Representa personatges i ambients populars i només una part del text és cantat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario