LA NOVEL·LA ARTÚRICA O “MATÈRIA DE
BRETANYA”
1.La novel·la Artúrica:
Reben el nom de “novel·les artúriques” o “matèria de Bretanya” aquelles narracions escrites al segle XII , protagonitzades pel rei Artur i els seus cavallers. Demostren la necessitat que tenien els nobles que vivien a la Gran Bretanya o a la petita Bretanya (actual França) de consumir un nou tipus de literatura que demostrés com era la vida cortesana i exaltés la figura del cavaller perfecte, del cavaller ideal. Així, doncs, la matèria de Bretanya, les aventures d’Artur i dels seus cavallers seran els temes de moda a partir d’aquell segle. La temàtica sempre respon a un mateix model: un cavaller, que té totes les virtuts de la cavalleria ideal, surt a buscar aventures i a complir un objectiu. Les històries són plenes d’elements fantàstics i éssers sobrenaturals, l’espai és fictici i el temps és una Edat Mitjana indeterminada.
Reben el nom de “novel·les artúriques” o “matèria de Bretanya” aquelles narracions escrites al segle XII , protagonitzades pel rei Artur i els seus cavallers. Demostren la necessitat que tenien els nobles que vivien a la Gran Bretanya o a la petita Bretanya (actual França) de consumir un nou tipus de literatura que demostrés com era la vida cortesana i exaltés la figura del cavaller perfecte, del cavaller ideal. Així, doncs, la matèria de Bretanya, les aventures d’Artur i dels seus cavallers seran els temes de moda a partir d’aquell segle. La temàtica sempre respon a un mateix model: un cavaller, que té totes les virtuts de la cavalleria ideal, surt a buscar aventures i a complir un objectiu. Les històries són plenes d’elements fantàstics i éssers sobrenaturals, l’espai és fictici i el temps és una Edat Mitjana indeterminada.
L’origen
d’aquestes narracions cal buscar-lo en les llegendes cèltiques i bretones que
es van transmetent de generació en generació, amb els consegüents canvis i
afegits. Les llegendes es barregen amb el record de personatges històrics (com
en el cas d’Artur) i, amb el pas dels segles, les llegendes travessen el mar i
passen a les corts franceses de la Bretanya. Serà a la cort de Maria de Xampanya
que Chrétien de Troyes posa per escrit, en francès escrit, aquestes històries
fabuloses del rei Artur i els seus cavallers.
Les narracions
més famoses de la novel·la artúrica o Matèria de Bretanya són:
·
Les cinc obres conservades de Chrétien
de Troyes: Erec et Enide, Cliges, El
cavaller de la carreta, El cavaller del lleó, Perceval i la recerca del Grial.
·
Romanç
de Tristany i Isolda: és d’autor anònim i actualment és
coneguda gràcies a la versió que Joseph Bédier va escriure al segle XIX.
Ja en el segle
XV, Sir Thomas Malory recull les històries existents sobre Artur i els seus
cavallers en la novel·la La mort d’Artur.
L’obra, publicada per primer cop el 1485, representa la interpretació personal
de Malory de tot el material artúric existent i constitueix la base de la
història del famós rei que ha servit de base per a nombroses novel·les,
pel·lícules i sèries de televisió actuals.
2.Qui era Artur?
Artur ha estat
considerat tradicionalment com el rei ideal i model de cavallers. Durant l’Edat
Mitjana, aquells que volien ser reconeguts com a grans cavallers tenien sovint
Artur, Perceval, Lancelot, Tristany, etc, com a models a imitar.
Alguns
estudiosos creuen que va poder existir un Artur històric, però de cap manera
seria un rei medieval, sinó un cabdill britó que va dirigir la defensa de la
Gran Bretanya contra la invasió de les tribus saxones entre els segles V i VI.
Probablement, el record d’aquest personatge que era un gran guerrer es va
barrejar amb llegendes d’origen cèlic i gal·leses. Les primeres referències a
Artur com a rei apareixen en l’obra Historia
regum Britanniae (Història dels reis
britànics) del monjo Geoffrey de Monmouth, que el presenta com el rei que
va derrotar els saxons. En el relat de Monmouth apareixen per primera vegada
personatges com Uther Pendragon, el pare d’Artur, el seu conseller, el mag
Merlí, Morgana, o Mordred, qui mata Artur a la batalla de Camlann. També
esmenta l’espasa màgica Excalibur, el seu naixement, o com Artur va ser dut per
les fades a l’illa d’Avalon tot esperant la seva “resurrecció”
Durant el segle
XII Artur es converteix en el protagonista de les narracions de la Matèria de
Bretanya. És en aquest moment quan s’afegeixen a la història artúrica la
traïció de Lancelot amb Ginebra o la recerca del Grial.
Tres segles més
tard, l’anglès Thomas Malory, a La Mort
d’Artur donarà forma definitiva a la història que ha arribat fins l’època
actual.
No només Artur
protagonitzarà les narracions de la Matèria de Bretanya, sinó també els seus
cavallers principals, els dotze que s’asseuen amb el rei a la Taula Rodona:
Lancelot, Galahad (o Galeàs), Perceval, Bors, Bedevere, Tristany, Gawain,
Pellinore, Kay, Lamorak, Hector i Gaheris.
3.La influència de les narracions
artúriques en la literatura posterior
Les novel·les de
cavalleria que s’escriuen en els segles XIV, XV i XVI tenen com a protagonistes
cavallers errants, bons cristians, lleials a Déu i al seu rei, justos i
honorables, grans guerrers, i defensors dels desvalguts, prenen com a model els
cavallers de les narracions artúriques. Aquests cavallers surten a buscar fama
i amor i viuen grans aventures. Un bon exemple seria l’Amadís de Gaula, escrit en castellà.
El Quixot, de Miguel de
Cervantes, és en realitat una sàtira i una crítica a aquestes novel·les sobre
cavallers ideals, ja que el seu protagonista, Alonso Quijano, es torna boig de
tant llegir novel·les de cavalleries i vol convertir-se en un cavaller famós,
com Lancelot o Amadís.
Un altre exemple
d’adaptació, en aquest cas en clau d’humor, seria Un ianqui a la cort del rei Artur, de Mark Twain, publicada el
1889. En ella, Hank Morgan intervé en una baralla, rep un cop al cap i queda
inconscient. Quan es desperta, es troba que ha estat transportat al passat,
concretament al Camelot del rei Artur.
Pel que fa a la
literatura contemporània, cal destacar la trilogia escrita entre 1996 i 1998
per Bernard Cornwell, Les cròniques del
senyor de la guerra, formada per El
rei de l’hivern, L’enemic de Déu, i Excalibur.
En les seves novel·les, Cornwell no presenta un Artur medieval, a l’estil de
Chrétien de Troyes o de Sir Thomas Malory, sinó que intenta aproximar-se al
possible Artur històric i el fa aparèixer com un cabdill, un “dux bellorum” (un
senyor de la guerra) que lluita contra els saxons, però que a la vegada també
necessita posar pau entre els nobles del seu regne.
Un altre exemple
de recreació actual de les llegendes artúriques és la novel·la Les boires d’Avalon, de Marion Zimmer
Bradley, que va tenir tant d’èxit que se’n va fer una adaptació televisiva i es
va convertir també en una sèrie famosa.
4.Les llegendes artúriques al cinema i a
la televisió
Cal destacar les
sèries:
Les boires d’Avalon
Merlin
Camelot
Pel que fa al
cinema, la pel·lícula que ha adaptat millor la història artúrica és Excalibur, de John Boorman, estrenada
l’any 1981, i que recull bàsicament la versió del segle XV de Sir Thomas
Malory.
Cal destacar altres
produccions cinematogràfiques com: El
primer cavaller (1995), dirigida per Jerry Zucher i El rei Artur (2004),
dirigida per Antoine Fuqua.
Dins del gènere
de l’humor i la sàtira, cal parlar també de la divertidíssima Els cavallers de la Taula Quadrada i els
seus bojos seguidors, dels humoristes anglesos The Monty Python, estrenada
el 1977, i que s’ha convertit en un clàssic.
Les llegendes artúriques en l’art i en
la música
El tema d’Artur,
els seus cavallers i les seves dames va ser un dels preferits pel moviment dels
prerafaelites, grup d’artistes anglesos de finals del segle XIX.
Tristany
i Isolda, de John William Waterhouse
Pel que fa a la música, cal destacar les òperes Tristany i Isolda i Parsifal de Richard Wagner.
Lectura obligatòria:Article Revista sàpiens sobre Joanot Martorell i els ideals de la cavalleria
Lectura obligatòria:Article Revista sàpiens sobre Joanot Martorell i els ideals de la cavalleria
5. ORIGINALITAT DEL TIRANT LO BLANC
El Tirant Lo Blanc Tirant Lo Blanc narra la història d'un cavaller, ben diferent, però, de la idea que se sol tenir dels cavallers de ficció. És en aquesta diferència que rau el valor, l'originalitat i la modernitat d'aquesta novel·la. La diferència entre novel·la de cavalleries i novel·la cavalleresca permet establir, de manera clara, l'originalitat del llibre de Martorell. Abans i després del Tirant abunda en la narrativa europea la novel·la de cavalleries que, com ja sabem, s'elabora a partir d'elements inversemblants i meravellosos: l'espai i el temps són llunyans i remots, sovint indeterminats; els herois són cavallers extraordinaris i sobrehumans pel que fa a les seves qualitats físiques i morals; hi intervenen elements màgics, misteriosos i fantàstics (dracs, gegants i altres monstres). Contràriament, la novel·la cavalleresca, com per exemple el Tirant, prescindeix d'aquests aspectes meravellosos: l'època en què es desenvolupa l'acció és contemporània a l'autor o molt propera; el marc geogràfic és conegut i identificable; els herois són intel·ligents, valents i forts, però dins dels límits estrictament humans; l'ambient és de realitat (aquell que l'autor viu i coneix) i de versemblança, alhora que aquells aspectes que poden sorprendre són explicats racionalment. Per tant, el Tirant Lo Blanc s'allunyaria de les novel·les de la tradició francesa instaurada per Chrétien de Troyes. Martorell escriu una obra de ficció a partir d'elements extrets de la realitat en què estava immers, la realitat cavalleresca de la seva època, en la qual participà activament. Per això, crea un heroi, un cavaller que no és ni fantàstic ni idealitzat, sinó que és un gran cavaller i capità, que guanya fama i fortuna perquè sap posar en pràctica les seves habilitats com a estratega en batalles de mar i de terra i es dedica, en definitiva, a la professió militar, com tants altres cavallers de l'època. Tirant també participa en justes i en torneigs, que tenen tant un component d'espectacle com d'esport. Tirant es mou en ambients geogràfics perfectament localitzables: Anglaterra (retratada amb molta exactitud ja que Martorell coneixia el país i la seva cort reial), Sicília, Grècia i el nord d'Àfrica.
Pel que fa al moment històric en què es desenvolupa la novel·la, el lector pot saber amb més o menys exactitud que es desenvolupa al segle XV (contemporània a l'autor) ja que Martorell hi introdueix notes que podríem dir "d'actualitat", la més important de totes, l'atac de l'Imperi Grec per part dels turcs. El propòsit de Martorell és oferir-nos la biografia d'un cavaller imaginari -imaginari malgrat tots els models reals que pugui tenir, com veurem més endavant, que pel seu valor i pel seu talent militar aconsegueix alliberar l'Imperi Grec de l'amenaça turca, objectiu aquest desitjat per tots els pobles cristians de l'època. Però mentre que en la realitat, Constantinoble ja havia caigut en mans de les tropes turques del Soldà, el Tirant manté viva la imatge d'un Imperi Grec encara cristià i que es mantindrà així gràcies a les proeses de l'heroi Tirant Lo Blanc. Martorell, com a cavaller del segle XV, manté també l'esperança de recuperació de l'Imperi Grec i la fa real en la seva novel·la. Queda clar que Martorell trasllada a la seva novel·la tot un seguit de desitjos personals que, si bé ja no es podien acomplir en la realitat, almenys sí es podien realitzar en la ficció novel·lesca: Davant la decadència que viu la cavalleria en el segle XV (la cavalleria ha perdut el seu component guerrer i cristià i han quedat només les seves formes externes, esdevenint un joc cortesà), Martorell restaura la tradicional cavalleria cristiana medieval en la persona de Tirant, que representa el cavaller ideal, allò que Martorell hagués volgut ser i que ja no tenia gaire sentit a la València de mitjans del segle XV. El Tirant Lo Blanc va ser escrit amb posterioritat a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs (29 de maig de 1453). Per exemple, en el capítol 33 hi ha una clara al·lusió a la profanació del temple de Santa Sofia per part dels turcs. Mentre que en la realitat, tota la Cristiandat es lamenta per la pèrdua de Constantinoble i es fan projectes de croada per recuperar-la, Martorell canvia el curs dels esdeveniments en la seva novel·la: Tirant i els seus exèrcits defensen l'Imperi Grec del perill turc i el mantenen cristià. Per tant, en aquest punt Martorell projecta en la ficció no només els seus desitjos personals, sinó també els de tots els cristians. Salvar Constantinoble dels turcs ja era un tòpic novel·lesc que existia abans de la caiguda definitiva de l'imperi bizantí l'any 1453 (no podem oblidar que l'Imperi Bizantí ja estava 14 amenaçat pels turcs pràcticament des del segle XI). Per exemple, el Guy de Warwick (segle XIII) explica que l'emperador de Constantinoble, amenaçat pel soldà turc, demana ajut a Guy de Warwick i aquest aconsegueix salvar l'imperi del perill musulmà. En línies molt generals, aquí trobaríem el nucli essencial de la trama del Tirant Lo Blanc. Per tant, Martorell utilitza sovint la ficció novel·lesca per canviar uns esdeveniments històrics ja sense remei. Això no contradiu la versemblança (aparença de realitat) de la novel·la, però deixa clar que, per sobre de tot, el Tirant Lo Blanc és una obra de ficció.
6. FONTS DEL TIRANT LO BLANC
Com en tota obra medieval, al Tirant trobem fragments i passatges que mostren la influència directa d'altres autors o que són purs plagis d'altres obres. Cal tenir en compte que a l'edat 15 mitjana, el concepte d'originalitat literària no és l'actual i que un autor no tenia inconvenient a usar (i a dir que usava) fragments d'obres d'altres escriptors. Ja sabem que el nucli inicial de la novel·la, el Guillem de Varoic, prové del Guy de Warwick i del Libre d'orde de cavalleria de Ramon Llull. L'episodi del rei Artús i la fada Morgana s'inspira en la Faula de Guillem de Torroella. Altres autors que Martorell "utilitza" per a la seva novel·la són Cerverí de Girona, Bernat Metge (en la seva obra Lo somni). La dedicatòria del Tirant és presa de la versió catalana de Los docee trabajos de Hércules, d'Enrique de Villena.
7. VERSEMBLANÇA I REALITAT AL TIRANT LO BLANC
Ja sabem que el Tirant Lo Blanc (com el Curial e Güelfa) és una novel·la cavalleresca, l'acció es desenvolupa en un marc temporal i espacial reconeixible per al lector, els fets narrats són força creïbles, no hi intervenen elements meravellosos o sobrenaturals i els protagonistes són éssers humans, de carn i ossos.
És obvi que Martorell, al llarg de tota la seva novel·la, posa molt d'interès a mantenir aquesta sensació de realitat, de versemblança: vol que el lector de la seva novel·la vegi com a creïble, com a possible, tot allò que està explicant (no necessàriament ha de creure que és real). El propòsit de Martorell en escriure el Tirant Lo Blanc és oferir la biografia d'un cavaller imaginari (imaginari malgrat tots els models de cavallers històrics que pugui tenir), que pel seu valor i pel seu talent militar es converteix primer en el paradigma de cavaller ideal i, després, en un gran militar i estrateg que aconsegueix alliberar l'Imperi Grec de l'amenaça dels turcs. Aquest propòsit perdria eficàcia si l'empresa militar que duu a terme Tirant s'aconseguís gràcies a elements sobrenaturals, màgics o inversemblants.
L'HUMOR I LA IRONIA EN EL TIRANT
L'humor i la ironia són presents en diferents moments de la novel·la: per exemple, Martorell recull com devia ser el parlar desvergonyit dels cavallers de l'època. En el capítol 436, en relació a la possessió amorosa amb Carmesina, diu: "Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà en lo castell", referint-se a la manera com aconseguí Tirant posseir físicament la Princesa. En aquest capítol, Martorell fa servir un llenguatge francament obscè, propi dels cavallers i dels militars, i fa servir metàfores militars per referir-se a la possessió carnal. Aquesta és una prova de com devien parlar els cavallers de l'època, la qual cosa torna a demostrar que el Tirant és un magnífic document que reflecteix la realitat viva de la societat de l'època. L'humorisme de Martorell queda clar també en altres episodis de la novel·la, com per exemple, en el del somni fingit de Plaerdemavida, en el del bany de la Princesa acompanyada per la Viuda Reposada, etc. També són humorístics alguns dels noms propis que dóna als personatges, com el del mariner Cataquefaràs, el del cavaller Kirieleison de Muntalbà...
ESTIL DEL TIRANT LO BLANC
En la novel·la Tirant Lo Blanc es combinen dos estils. Per una banda, el to solemne, oratori, que segueix les normes de la prosa renaixentista i la "valenciana prosa".els parlaments, les lamentacions, les preguntes i respostes que trobem al llarg de la novel·la són sovint molt forçats i, Sembla que la societat valenciana culta de l'època es complaïa a utilitzar aquest to solemne, com mostren algunes cartes de batalla de cavallers valencians d'aquell segle. Des del punt de vista retòric, són excel·lents els planys de Carmesina sobre el cos mort de Tirant o els que fa l'Emperador en prosa rimada.
L'altre estil de la novel·la és lluny de tota retòrica. Martorell fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, col·loquial, ple de gràcia i d'expressions casolanes, amb refranys, jocs de paraules i vives exclamacions, que mostren de manera excel·lent la llengua col·loquial i familiar de l'època.
Activitats:
1.Tradueix aquests textos del català medieval dels.XV del Tirant lo Blanc al català actual:
Text 1:
La princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'hort. E Tirant estava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la princesa ab ses donzelles, e fon-se asseguda prop d'una séquia d'aigua. E la Viuda havia bé proveït en tot lo que mester li feia. E ginyà que el negre hortolà en aquell cas no fos en l'hort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre hortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'hort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro hortolà, e portava al coll una aixada e començà a cavar. A poc instant, ell s'acostà envers la princesa e assigué's al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feia-li requestes d'amor. E la princesa feia grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés ell s'acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes estaven de les coses plasents que Plaerdemavida deia. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, escopia en terra, mostrant tenir gran fàstic e dolor del que la princesa feia.
El Tirant Lo Blanc Tirant Lo Blanc narra la història d'un cavaller, ben diferent, però, de la idea que se sol tenir dels cavallers de ficció. És en aquesta diferència que rau el valor, l'originalitat i la modernitat d'aquesta novel·la. La diferència entre novel·la de cavalleries i novel·la cavalleresca permet establir, de manera clara, l'originalitat del llibre de Martorell. Abans i després del Tirant abunda en la narrativa europea la novel·la de cavalleries que, com ja sabem, s'elabora a partir d'elements inversemblants i meravellosos: l'espai i el temps són llunyans i remots, sovint indeterminats; els herois són cavallers extraordinaris i sobrehumans pel que fa a les seves qualitats físiques i morals; hi intervenen elements màgics, misteriosos i fantàstics (dracs, gegants i altres monstres). Contràriament, la novel·la cavalleresca, com per exemple el Tirant, prescindeix d'aquests aspectes meravellosos: l'època en què es desenvolupa l'acció és contemporània a l'autor o molt propera; el marc geogràfic és conegut i identificable; els herois són intel·ligents, valents i forts, però dins dels límits estrictament humans; l'ambient és de realitat (aquell que l'autor viu i coneix) i de versemblança, alhora que aquells aspectes que poden sorprendre són explicats racionalment. Per tant, el Tirant Lo Blanc s'allunyaria de les novel·les de la tradició francesa instaurada per Chrétien de Troyes. Martorell escriu una obra de ficció a partir d'elements extrets de la realitat en què estava immers, la realitat cavalleresca de la seva època, en la qual participà activament. Per això, crea un heroi, un cavaller que no és ni fantàstic ni idealitzat, sinó que és un gran cavaller i capità, que guanya fama i fortuna perquè sap posar en pràctica les seves habilitats com a estratega en batalles de mar i de terra i es dedica, en definitiva, a la professió militar, com tants altres cavallers de l'època. Tirant també participa en justes i en torneigs, que tenen tant un component d'espectacle com d'esport. Tirant es mou en ambients geogràfics perfectament localitzables: Anglaterra (retratada amb molta exactitud ja que Martorell coneixia el país i la seva cort reial), Sicília, Grècia i el nord d'Àfrica.
Pel que fa al moment històric en què es desenvolupa la novel·la, el lector pot saber amb més o menys exactitud que es desenvolupa al segle XV (contemporània a l'autor) ja que Martorell hi introdueix notes que podríem dir "d'actualitat", la més important de totes, l'atac de l'Imperi Grec per part dels turcs. El propòsit de Martorell és oferir-nos la biografia d'un cavaller imaginari -imaginari malgrat tots els models reals que pugui tenir, com veurem més endavant, que pel seu valor i pel seu talent militar aconsegueix alliberar l'Imperi Grec de l'amenaça turca, objectiu aquest desitjat per tots els pobles cristians de l'època. Però mentre que en la realitat, Constantinoble ja havia caigut en mans de les tropes turques del Soldà, el Tirant manté viva la imatge d'un Imperi Grec encara cristià i que es mantindrà així gràcies a les proeses de l'heroi Tirant Lo Blanc. Martorell, com a cavaller del segle XV, manté també l'esperança de recuperació de l'Imperi Grec i la fa real en la seva novel·la. Queda clar que Martorell trasllada a la seva novel·la tot un seguit de desitjos personals que, si bé ja no es podien acomplir en la realitat, almenys sí es podien realitzar en la ficció novel·lesca: Davant la decadència que viu la cavalleria en el segle XV (la cavalleria ha perdut el seu component guerrer i cristià i han quedat només les seves formes externes, esdevenint un joc cortesà), Martorell restaura la tradicional cavalleria cristiana medieval en la persona de Tirant, que representa el cavaller ideal, allò que Martorell hagués volgut ser i que ja no tenia gaire sentit a la València de mitjans del segle XV. El Tirant Lo Blanc va ser escrit amb posterioritat a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs (29 de maig de 1453). Per exemple, en el capítol 33 hi ha una clara al·lusió a la profanació del temple de Santa Sofia per part dels turcs. Mentre que en la realitat, tota la Cristiandat es lamenta per la pèrdua de Constantinoble i es fan projectes de croada per recuperar-la, Martorell canvia el curs dels esdeveniments en la seva novel·la: Tirant i els seus exèrcits defensen l'Imperi Grec del perill turc i el mantenen cristià. Per tant, en aquest punt Martorell projecta en la ficció no només els seus desitjos personals, sinó també els de tots els cristians. Salvar Constantinoble dels turcs ja era un tòpic novel·lesc que existia abans de la caiguda definitiva de l'imperi bizantí l'any 1453 (no podem oblidar que l'Imperi Bizantí ja estava 14 amenaçat pels turcs pràcticament des del segle XI). Per exemple, el Guy de Warwick (segle XIII) explica que l'emperador de Constantinoble, amenaçat pel soldà turc, demana ajut a Guy de Warwick i aquest aconsegueix salvar l'imperi del perill musulmà. En línies molt generals, aquí trobaríem el nucli essencial de la trama del Tirant Lo Blanc. Per tant, Martorell utilitza sovint la ficció novel·lesca per canviar uns esdeveniments històrics ja sense remei. Això no contradiu la versemblança (aparença de realitat) de la novel·la, però deixa clar que, per sobre de tot, el Tirant Lo Blanc és una obra de ficció.
6. FONTS DEL TIRANT LO BLANC
Com en tota obra medieval, al Tirant trobem fragments i passatges que mostren la influència directa d'altres autors o que són purs plagis d'altres obres. Cal tenir en compte que a l'edat 15 mitjana, el concepte d'originalitat literària no és l'actual i que un autor no tenia inconvenient a usar (i a dir que usava) fragments d'obres d'altres escriptors. Ja sabem que el nucli inicial de la novel·la, el Guillem de Varoic, prové del Guy de Warwick i del Libre d'orde de cavalleria de Ramon Llull. L'episodi del rei Artús i la fada Morgana s'inspira en la Faula de Guillem de Torroella. Altres autors que Martorell "utilitza" per a la seva novel·la són Cerverí de Girona, Bernat Metge (en la seva obra Lo somni). La dedicatòria del Tirant és presa de la versió catalana de Los docee trabajos de Hércules, d'Enrique de Villena.
7. VERSEMBLANÇA I REALITAT AL TIRANT LO BLANC
Ja sabem que el Tirant Lo Blanc (com el Curial e Güelfa) és una novel·la cavalleresca, l'acció es desenvolupa en un marc temporal i espacial reconeixible per al lector, els fets narrats són força creïbles, no hi intervenen elements meravellosos o sobrenaturals i els protagonistes són éssers humans, de carn i ossos.
És obvi que Martorell, al llarg de tota la seva novel·la, posa molt d'interès a mantenir aquesta sensació de realitat, de versemblança: vol que el lector de la seva novel·la vegi com a creïble, com a possible, tot allò que està explicant (no necessàriament ha de creure que és real). El propòsit de Martorell en escriure el Tirant Lo Blanc és oferir la biografia d'un cavaller imaginari (imaginari malgrat tots els models de cavallers històrics que pugui tenir), que pel seu valor i pel seu talent militar es converteix primer en el paradigma de cavaller ideal i, després, en un gran militar i estrateg que aconsegueix alliberar l'Imperi Grec de l'amenaça dels turcs. Aquest propòsit perdria eficàcia si l'empresa militar que duu a terme Tirant s'aconseguís gràcies a elements sobrenaturals, màgics o inversemblants.
L'HUMOR I LA IRONIA EN EL TIRANT
L'humor i la ironia són presents en diferents moments de la novel·la: per exemple, Martorell recull com devia ser el parlar desvergonyit dels cavallers de l'època. En el capítol 436, en relació a la possessió amorosa amb Carmesina, diu: "Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà en lo castell", referint-se a la manera com aconseguí Tirant posseir físicament la Princesa. En aquest capítol, Martorell fa servir un llenguatge francament obscè, propi dels cavallers i dels militars, i fa servir metàfores militars per referir-se a la possessió carnal. Aquesta és una prova de com devien parlar els cavallers de l'època, la qual cosa torna a demostrar que el Tirant és un magnífic document que reflecteix la realitat viva de la societat de l'època. L'humorisme de Martorell queda clar també en altres episodis de la novel·la, com per exemple, en el del somni fingit de Plaerdemavida, en el del bany de la Princesa acompanyada per la Viuda Reposada, etc. També són humorístics alguns dels noms propis que dóna als personatges, com el del mariner Cataquefaràs, el del cavaller Kirieleison de Muntalbà...
ESTIL DEL TIRANT LO BLANC
En la novel·la Tirant Lo Blanc es combinen dos estils. Per una banda, el to solemne, oratori, que segueix les normes de la prosa renaixentista i la "valenciana prosa".els parlaments, les lamentacions, les preguntes i respostes que trobem al llarg de la novel·la són sovint molt forçats i, Sembla que la societat valenciana culta de l'època es complaïa a utilitzar aquest to solemne, com mostren algunes cartes de batalla de cavallers valencians d'aquell segle. Des del punt de vista retòric, són excel·lents els planys de Carmesina sobre el cos mort de Tirant o els que fa l'Emperador en prosa rimada.
L'altre estil de la novel·la és lluny de tota retòrica. Martorell fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, col·loquial, ple de gràcia i d'expressions casolanes, amb refranys, jocs de paraules i vives exclamacions, que mostren de manera excel·lent la llengua col·loquial i familiar de l'època.
Activitats:
1.Tradueix aquests textos del català medieval dels.XV del Tirant lo Blanc al català actual:
Text 1:
La princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'hort. E Tirant estava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la princesa ab ses donzelles, e fon-se asseguda prop d'una séquia d'aigua. E la Viuda havia bé proveït en tot lo que mester li feia. E ginyà que el negre hortolà en aquell cas no fos en l'hort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre hortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'hort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro hortolà, e portava al coll una aixada e començà a cavar. A poc instant, ell s'acostà envers la princesa e assigué's al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feia-li requestes d'amor. E la princesa feia grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés ell s'acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes estaven de les coses plasents que Plaerdemavida deia. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, escopia en terra, mostrant tenir gran fàstic e dolor del que la princesa feia.
La primera nit que donaren la novia al Conestable,
Plaerdemavida pres cinc gats petits e posà’ls en la finestra on dormia la
novia, e tota la nit jamés feren sinó miolar. E Plaerdemavida, aprés que hagué
posats los gats, anà-se’n a la.cambra de l’Emperador e dix-li:
—Senyor, anau cuitat a la cambra de la novia, que lo
Conestable haurà fet més mal que no es pensava, que grans crits hi he sentits;
gran dubte em fa que no haja morta a vostra cara neboda, o, almenys, mal
nafrada; e vostra majestat, qui li és tan afix parent, vaja-li ajudar.
Tant li foren plasents a l’Emperador les raons que li
dix Plaerdemavida que es tornà a vestir, e los dos anaren a la porta de la cambra
de la novia e escoltaren un poc. Com véu Plaerdemavida que no deia res, pres-se
a dir:
—Na novia, com estau vós ara que no cridau ni dieu
res? Par-me
que ja us és passada la dolor i la major pressa de la batalla:
dolor que et vinga als talons!, ¿no pots un poc cridar aquell saborós ai? Gran
delit és com se ou dir a les donzelles. Senyal és, com tu calles, que ja t’has
enviat lo pinyol. Mal profit te faça, si no t’hi tornes. Vet ací l’Emperador
que t’estàescoltant si cridaràs, car té dubte que no et facen mal.
3. Aquest fragment és el corresponent a la carta que l’emperador de Constantinoble tramet al rei de Sicília i que pertany al moment en què s’inicien les aventures de Tirant a l’Imperi grec.
Nós, Federic, per la immensa e divina majestat del sobiran Déu eternal, emperador de l’Imperi grec, saluts e honor a vós, rei de la gran e abundosa illa de Sicília. Per la concordia per los nostres antecessors feta e per vós e per mi pactada e confermada e jurada, en poder dels nostres ambaixadors: Notificam a la vostra real persona com lo soldà, moro renegat, sia ab gran poder dins lo nostre imperi e en companyia sua lo gran turc: han-nos pres la major part de nostra senyoria, en la qual remei no podem dar per la mia senectut per no poder exercir les armes. Aprés la gran pèrdua que havem fet de ciutats, viles e castells, e han-ne mort lo major bé que tenia en aquest món, ço és, lo meu fill primogènit, qui era la mia consolació e escut e defensa de la santa fe catòlica, ànimo viril batallant contra los infels ab molta honor e glòria sua e mia. E tinc per major desaventura com sia estat mor per los seus mateixos. Aquell trist e adolorit dia fon perdiment de la mia honor i fama e de la casa imperial. E com a mi sia notori e és pública fama vós tenir en la cort vostra un esstrenu cavaller, los actes singulars del qual són molt experimentats, qui donen augment a la dignitat militar, qui es nomena Tirant lo Blanc, de la fraternitat d’aquell singular orde de cavalleria qui es diu ésser fundat sots invocació d’aquell gloriós sant, pare de cavalleria, senyor Sant Jordi en l’illa d’Anglaterra, e com d’aquest cavaller se diguen molts assenyalats actes dignes de molta honor, e en especial se diga del que ha fet el gran mestre de Rodes com l’ha delliurat ab tota sa Religió del soldà ab tot lo seu poder, qui ara són ací, e moltes altres coses virtuoses que per lo món d’ell triümfen, per què us deman de gràcia que per la fe, amor e voluntat que sou tengut a Déu e a cavalleria, que el vullau pregar de part vostra e mia, de voler venir en mon servei, que jo li daré de mos béns tot lo que ell voldrà. E si no ve, suplic a la divina Justícia que li done a sentir de les mies dolors. Oh ben aventurat rei de Sicília! Sien-te acceptes les mies pregàries les quals són de dolorós plant, e puix est rei coronat, hages pietat de la mia dolor perquè la inmensa bondat de Déu te guard d’un cas semblant, com tots siam subjugats a la roda de fortuna e no és negú que lligar-la puga. Déu per sa mercè vulla mirar la nostra bona e sana intenció, donant fi a la ploma e no a la mà que no es cansaria de recitar per escriptura los passats, presents e esdevenidors mals.
3. Aquest fragment és el corresponent a la carta que l’emperador de Constantinoble tramet al rei de Sicília i que pertany al moment en què s’inicien les aventures de Tirant a l’Imperi grec.
Nós, Federic, per la immensa e divina majestat del sobiran Déu eternal, emperador de l’Imperi grec, saluts e honor a vós, rei de la gran e abundosa illa de Sicília. Per la concordia per los nostres antecessors feta e per vós e per mi pactada e confermada e jurada, en poder dels nostres ambaixadors: Notificam a la vostra real persona com lo soldà, moro renegat, sia ab gran poder dins lo nostre imperi e en companyia sua lo gran turc: han-nos pres la major part de nostra senyoria, en la qual remei no podem dar per la mia senectut per no poder exercir les armes. Aprés la gran pèrdua que havem fet de ciutats, viles e castells, e han-ne mort lo major bé que tenia en aquest món, ço és, lo meu fill primogènit, qui era la mia consolació e escut e defensa de la santa fe catòlica, ànimo viril batallant contra los infels ab molta honor e glòria sua e mia. E tinc per major desaventura com sia estat mor per los seus mateixos. Aquell trist e adolorit dia fon perdiment de la mia honor i fama e de la casa imperial. E com a mi sia notori e és pública fama vós tenir en la cort vostra un esstrenu cavaller, los actes singulars del qual són molt experimentats, qui donen augment a la dignitat militar, qui es nomena Tirant lo Blanc, de la fraternitat d’aquell singular orde de cavalleria qui es diu ésser fundat sots invocació d’aquell gloriós sant, pare de cavalleria, senyor Sant Jordi en l’illa d’Anglaterra, e com d’aquest cavaller se diguen molts assenyalats actes dignes de molta honor, e en especial se diga del que ha fet el gran mestre de Rodes com l’ha delliurat ab tota sa Religió del soldà ab tot lo seu poder, qui ara són ací, e moltes altres coses virtuoses que per lo món d’ell triümfen, per què us deman de gràcia que per la fe, amor e voluntat que sou tengut a Déu e a cavalleria, que el vullau pregar de part vostra e mia, de voler venir en mon servei, que jo li daré de mos béns tot lo que ell voldrà. E si no ve, suplic a la divina Justícia que li done a sentir de les mies dolors. Oh ben aventurat rei de Sicília! Sien-te acceptes les mies pregàries les quals són de dolorós plant, e puix est rei coronat, hages pietat de la mia dolor perquè la inmensa bondat de Déu te guard d’un cas semblant, com tots siam subjugats a la roda de fortuna e no és negú que lligar-la puga. Déu per sa mercè vulla mirar la nostra bona e sana intenció, donant fi a la ploma e no a la mà que no es cansaria de recitar per escriptura los passats, presents e esdevenidors mals.
CCXX. Resposta feta
per l’Emp a Tirant
La primera nit que donaren la novia al
Conestable, Plaerdemavida pres cinc gats petits e posà’ls en la finestra on
dormia la novia, e tota la nit jamés feren sinó miolar. E Plaerdemavida, aprés
que hagué posats los gats, anà-se’n a la.cambra de l’Emperador e dix-li:
—Senyor, anau cuitat a la cambra de la
novia, que lo Conestable haurà fet més mal que no es pensava, que grans crits
hi he sentits; gran dubte em fa que no haja morta a vostra cara neboda, o,
almenys, mal nafrada; e vostra majestat, qui li és tan afix parent, vaja-li
ajudar.
Tant li foren plasents a l’Emperador les
raons que li dix Plaerdemavida que es tornà a vestir, e los dos anaren a la
porta de la cambra de la novia e escoltaren un poc. Com véu Plaerdemavida que
no deia res, pres-se a dir:
—Na novia, com estau vós ara que no
cridau ni dieu res? Par-me que ja us és passada la dolor i la major pressa de
la batalla: dolor que et vinga als talons!, ¿no pots un poc cridar aquell
saborós ai? Gran delit és com se ou dir a les donzelles. Senyal és, com tu
calles, que ja t’has enviat lo pinyol. Mal profit te faça, si no t’hi tornes.
Vet ací l’Emperador que t’estàescoltant si cridaràs, car té dubte que no et facen
mal.
E l’Emperador li dix que callàs e que no
digués que ell fos allí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario